Foto d’Alex capità de Slow Foot Team, entrevistat per Chema Rigau, persona involucrada en el projecte. 1. Per què has decidit donar suport al projecte? Encara que la marca Institut de Podologia Daniel Mayral, sigui una marca nova, sempre he estat vinculat a l’esport. Des del meu inici com a jugador durant 12 anys de futbol sala (Nacional B amb l’equip Cercle Sabada 1856), feia els tractaments als meus companys, sense oblidar que el meu pare, que ja feia tractaments des del 1972.
Quan comencem a parlar enteneu les preocupacions, de com a llenç de Slow Foot Team podiàs tenir, sobretot amb el tema de la biomecànica i la postura, per això el suport en el seu projecte. 2. Ens has comentat que vols vendre samarretes solidàries, a quina causa anirà el suport econòmic? Porta ́m serà l’eslògan que utilitzem per a les samarretes solidàries. El vessant solidari és una de les tasques pendents, que em queden per fer i que millor que comptar amb l’ajuda de tots vosaltres per fer créixer aquest projecte. Estic orgullós de començar una tasca que encara que porti molta feina és molt gratificant. No anirà a una causa en concret, però si que cada any a través de les xarxes socials és així. Hi ha moltes organitzacions que necessiten l’ajuda, ja que des de l’Institut de Podologia Daniel Mayral contribuirem i espero que molt. Enguany una part anirà destinada a la casa dels Xuclis AFANOC, que la meva germana Eva em va donar a conèixer. 3. Com valores l’esforç dels esportistes? En totes les disciplines de l’esport, i més el running, hi ha tres valors importantíssims com són l’esforç, la companyia de superació. Com a podòleg dono molta importància als estudis biomecànics i posturals als esportistes perquè l’estrès muscular sempre hi és. La preparació o estratègia de carrera i la força mental són coses a tenir en compte, així com l’ alimentació, el calçat adequat i la va preparar física. 4. És una flor d’un dia aquest projecte? Des de sempre m’han interessat aquests temes llegint diferents articles, per sort he tingut una vida còmoda, gràcies a la feina dels meus pares, i ara toca fer un pas cap endavant. Recordo una conversa amb un pacient que em comentava que sempre cada any anava el dia de reis a l’Hospital de nens a fer un donatiu a la Fundació amb tota la família, se’m va posar la pell de gallina, i sense anar més lluny els pacients arriben a assolir una confiança que expliquen coses que fan com a projectes a Sud-amèrica a pobles on hi ha nens discapacitats i que no tenen recursos. El meu fill té una discapacitat auditiva i té la gran sort que amb els mitjans que tenim aquí, pot portar una vida normal però a altres països no. No descarto l’opció de fer algun viatge, intentant ajudar de forma directa amb la meva persona, però de moment la feina la faig aquí.
